divendres, 28 de desembre del 2007

esboços per acabar l'any


Com que ara feia temps que no passava per a quí, penjo uns esboços preliminars d'unes il·lustracions que estic preparant, abans no canviem de calendari. Ja veurem com s'acaben transformant.
Torno a tenir ganes d'agafar els pinzells. L'ordinador té moltes coses bones però... sovint és tant punyetero com un tallet al dit gros, a més, se't cansa molt la vista. Prefereixo dir-ho amb la boca petita perquè estic desentrenat, però espero que ben aviat en pugui treure coses interessants.
L'any s'acaba i m'ha passat volant (deu ser l'edat...).
Feliç entrada d'any a tots! Una abraçada

dijous, 15 de novembre del 2007

Holocaust kaboom

Amb les presses he comès un error garrafal que no he pogut corregir. No hi ha premi per a qui el trobi però us podeu entretenir trenta segons per esbrinar quin és.

dimarts, 13 de novembre del 2007

diumenge, 11 de novembre del 2007

SUPER-PROBIOTIC-KID i el seu procés

La idea original després d'embrutar unes quantes pàgines del bloc d'apunts.
El pas efímer pel llàpis, fet damunt d'un paper de qualitat que em permeti entintar-ho amb garanties.

Entintat amb tinta xinesa, escanejat i digitalitzat. Amb el Photoshop s'han eliminat les taques, els errors (sempre més dels que caldrien) i les imperfeccions. No m'he preocupat de situar els aliments que hi ha pel voltant en el seu lloc definitiu. Prefereixo fer-ho més endavant amb l'ordinador, perquè així puc fer i desfer a voluntat fins a trobar la composició que més m'agradi.

I el resultat final després d'acolorir-ho amb Photoshop. En aquest cas en concret, he intentat mantenir un cert contrast i, alhora, un equilibri, entre uns quants elements realistes i un estil de caire més sintètic. M'agrada l'efecte que té; estic particularment orgullós de la carxofa -que va ser una feinada- i de les ales de mosca, que fan molt bon efecte per la poca feina que donen.

divendres, 9 de novembre del 2007

Traquil que amb casc no et passarà res



Avui, un dibuix antic i el seu esboç. Perquè sí. Per cert, ahir va ser el meu aniversari.
Felicitats Roger.
Gràcies.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

dimarts, 16 d’octubre del 2007

Samarreta No N-II



Aquesta és la samarreta per a la Plataforma Cívica Camí Ral que, cada dia 7 de cada mes, convoca als veïns dels pobles de la costa del Maresme a manifestar-se recorrent part de la carretera N-II. Com ja sabeu, jo només em vaig ocupar del dibuix. El logo i el disseny general és cosa de l'excel·lent treball del dissenyador Eloi Botey, també de Premià de Mar. Per a més informació:


diumenge, 14 d’octubre del 2007

divendres, 5 d’octubre del 2007

dimarts, 2 d’octubre del 2007

diumenge, 30 de setembre del 2007

L'home del barret negre

Tots amaguem alguna cosa, fins i tot l'home del barret negre. De tant en tant, quan no el veu ningú, s'esmuny del seu pedestal i corre lliure per les habitacions i els jardins del seu palau, udola a les estrelles mentre gaudeix de fantasies que no pot confessar a ningú fins que cau exhaust embriagat d'ell mateix. Només llavors, quan ja no li queden ànsies per calmar, es toca de nou amb els seu barret negre i ens torna a mirar amb aquella barreja de tristor i odi melangiós.

dissabte, 29 de setembre del 2007

dijous, 27 de setembre del 2007

dimarts, 25 de setembre del 2007

No Nacional-II


Proposta per a un disseny de samarreta. Ja fa temps que al maresme reclamem que la Nacional-II es converteixi en un passeig per als pobles de la costa i que deixi de ser la barrera que ens separa del mar. Aquesta és la meva contribució a la causa.

Primera Linea nº7

Desitgos paterns acomplerts amb calçador, infància desconcertant i penjolls sota les faldilles. Un trauma existencial, i el dilema entre una vida dedicada al circ o l'oportunitat de trencar amb tot per acabar convertit en el paladí de la masculinitat troglodita. L'espectacle ha de continuar, i qui millor que en Mario Torrecillas per dirigir l'orquestra.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Buscadors d'internet



Aquest és un dibuix que va sortir fa un temps a La Vanguardia. Dels darrers que els he fet, potser el que més m'agrada. La textura de paper vell de fons li he afegit per a la ocasió, perquè no hi era a l'original i trobava que li faltava alguna cosa. Us poso també l'esboç. Au!

dijous, 20 de setembre del 2007

Tot té un preu

No mireu aquesta il·lustració si teniu gana.

dimarts, 28 d’agost del 2007

El llibre d' Eugenio Rey Huerta



Fa un temps, va contactar amb mi l' Eugenio Rey Huerta buscant il·lustradors que participessin en un projecte molt particular. Es tracta d'un llibre que vol regalar als seus pares pel seu 50è aniversari de casats, on recopila la totes les vivències, experiències i anècdotes del vida en comú, així com tots els fets que els van portar a trobar-se. Em va semblar tant entranyable que al moment li vaig dir que sí.

Si no vaig errat, hi col·laborem 150 il·lustradors, i aquí us deixo la meva contribució. A continuació us poso també el fragment del llibre d'on ha sortit la imatge; forma part del capítol "Los Llorones":

"…Venancio, el hojalatero, montado en su borriquilla, dejaba ya Sayatón. Era la primera vez que visitaba el pueblo y, por el escaso negocio que había hecho, estaba seguro de que sería la última. «Sólo un miserable embudo», pensaba mientras se alejaba meditando en su único encargo de esa mañana. Aquel hombre se le había acercado y...

—Güenas..., me pué vender un embudo.

—Me san acabao —le había informado Venancio que acababa de vender el último en Almonacid.

—Pos me haice el favor de traéme uno pa la próxima vez que venga pacá.

Venancio dudó. No estaba de humor. Aunque las ventas en los pueblos de alrededor no habían sido malas, llevaba todo el día en Sayatón a palo seco. La gente se le acercaba, miraba y requetemiraba la mercancía para, después de tanto mirondio, irse sin comprar ni un triste orinal. Por eso, cuando el paisano, que con su boina calada hasta las cejas, le había hecho el encargo, no se lo podía creer. Para una cosa que le pedían...

—Bueno..., pero tendrá que esperar.

—¿Cómo cuanto?

—Un año... Pa estas fechas.

—Trato hecho —dijo el de la boina calada, al tiempo que escupía en su mano y se la ofrecía a Venancio.

Ahora, mientras el hojalatero se alejaba restregando de vez en cuando su palma derecha sobre el lomo de su borrica, de repente oyó que alguien, detrás de él, gritaba a lo lejos. Al volverse despacio, pudo divisar a un hombre que, desde lo alto de una peña, gritaba como un poseso. De inmediato reconoció al del embudo y volvió a restregar rápidamente su escupitejeada mano sobre la borrica... Al principio, no pudo entender las palabras que el otro le lanzaba a través de la distancia, y a ello colaboró un algo su montura, la cual, desde la aparición del sayatonero, no había cesado de rebuznar. Conocía muy bien a su Chula y sabía que sólo le faltaba hablar de lo lista que era; como que era la más espabilada de toda La Mancha; si lo sabría él que casi la había criado bajo sus pechos; bueno... era un decir. Por eso, aquellos rebuznos más le parecieron a Venancio risotadas asnales que otra cosa. Es más, casi podría asegurar que la burra se estaba tronchando de risa.

Cuando por fin la hizo callar y pudo escuchar las palabras empeñadas que el hombre le gritaba desde su alta peña, comprendió en el acto el motivo de la juerga que se traía su Chula y, de no haber sido por ella, que en ese momento le sujetó con el hocico, se hubiera estampado contra la tierra debido a los espasmos incontrolables que le había provocado lo que el otro gritaba:

—¡¡¡Fulanoooo…. y que el embudooo seaaa huecooooo!!! —había gritado a los tres vientos el de la boina desde lo alto de la piedra Mateo —que así se llamaba la roca que fue testigo de tan famosa advertencia— mientras el único viento que faltaba, transmutado quizás en aliento hilarante, se llevaba a la Chula y a su amo para siempre jamás.

Cuentan que, cuando, muertos de risa, los dos llegaron a Pastrana —que de allí eran—, todavía tuvieron que transcurrir sus buenas cuatro horas para que se detuviera el baile de sus mandíbulas. Sólo un buen trozo de jamón acompañado de un cantero de pan candeal, que ambos compartieron, logró limpiarles las alegres lágrimas de sus mojados rostros; que no todas tiene que correr por el surco de la pena. "

VULL AGRAIR A L'ORIOL ROCA LA SEVA AJUDA A L'HORA DE FER AQUESTA IL·LUSTRACIÓ. LA TÈCNICA QUE HE FET SERVIR ÉS LA QUE TAN AMABLEMENT EM VAS EXPLICAR. MOLTES GRÀCIES

dijous, 16 d’agost del 2007

La sardina que parlava portuguès

A tres milles nàutiques de Lisboa, fa un temps, una sardina va sentir la necessitat de canviar el trist destí dels seus congèneres. Veient com dia rere dia, amigues i familiars, eren atrapades per les xarxes dels pescadors locals per acabar servides com a segon plat en algun restaurant, va decidir dedicar la seva existència a canviar les coses.

De naturalesa pacífica, i davant la lògica que imposava el seu reduït tamany, va considerar que la millor opció era la via dialogada. Estava convençuda que amb bones paraules podria obrir fàcilment les portes que guarden la compassió dels homes, més que no pas una rebel·lió estèril destinada al fracàs.

Va passar els deu anys següents aprenent l'idioma dels homes, forçant els canvis que permetessin el seu petit cos de peix pronunciar-la correctament. Amb voluntat de ferro, destinava tot el temps de què disposava a l'estudi i a la pràctica d'aquell llenguatge gairebé impossible, sense llibres, sense professor, només a base de voluntat i obstinació. Tanta dedicació provocava que sovint oblidés alimentar-se com cal, i que perdés constantment el pas de la dança natatòria de les altres companyes. Però tenia una meta, i hi deixaria les escates si feia falta.

Quan per fi es va sentir preparada, es va plantar davant dels pescadors amb tot l'orgull de qui pren la paraula concient de la transcendència del moment històric.

Vestida de gall, la indumentaria que va considerar més adhient per despertar les simpaties dels pescadors lusitans, sense gargamellejar i d'una sola tirada, va pronuciar les tres primeres paraules del discurs que havia d'encetar una nova era entre homes i sardines.

No hi va haver temps per a res més. Més tard, mentre era devorada per una vella desdentada, la sardina que parlava portugués va entendre que no hi ha diferència entre galls i sardines, al capdevall tots dos acaben els seu dies allà mateix: a la cassola. Sobre si els homes són sords o enzes no va arribar a saber-ho mai.

dimecres, 15 d’agost del 2007

Als armaris de les dones hi ha homes penjats


Per en Mario Torrecillas, hi ha dones que guarden ex-novios a l'armari. Homes submisos i esclaus però no per això poc perillosos; s'aferren al seu entrecuix quan elles volen arrencar el vol i deixar el passat enrere. És per això que a moltes no els resulta fàcil agafar les maletes i apretar a correr.

El que amaguen les matryoshkes sota les faldilles




En aquest cas, el que amaguen és un estudi de creació i disseny engegat per en Jordi Vivas, que em va demanar que li fes unes imatges per la pàgina web. Quan estigui del tot enllestida ja us avisaré perquè hi xafardeigeu. Us deixo dos elements dels que han d'apareixer a la web i un troç del fons de la pàgina, que funciona com un estampat que es repeteix infinitament.

divendres, 13 de juliol del 2007

dimarts, 10 de juliol del 2007

Genoma humà

Il·lustració sobre les investigacions mèdiques que miren d'elaborar un mapa del genoma humà. M'encanta l'aspecte de cartell que té i com brillen els colors. Ara estic dubtant si amb la compressió els colors es veuran tant bé com en l'original.

dimecres, 27 de juny del 2007

Esboços per a un conte


Tres esboços d'un projecte de conte que tenim en marxa amb en Mario. El text és fantàstic, els dibuixos encara estan en un estadi embrionari. Estic en un procés d'assaig i error pel que fa a l'aspecte visual i el disseny de personatges, així que no sé cap a on es decantará el resultat final. De moment, això n'és una petita mostra.

dimarts, 29 de maig del 2007

Cacauet!! Cacauet!!


La darrera col·laboració amb en Mario Torrecillas. Resumint molt (i amb el permís d'en Mario), el text tractava sobre el despertar sexual de dos amics d'estiu, l'un amb una eina de campionat i l'alte amb un pobre cacauet entre les cames.

diumenge, 13 de maig del 2007

dissabte, 12 de maig del 2007

Hi ha herències... i putades

Aquí, l'arbre genealògic d'una familia amb un transtorn de la personalitat que els obliga, de manera compulsiva, a transmetre's tumors de còlon com si això fos el millor que els pot passar a la vida als seus descendents. Simpàtica la genètica...

farina d'ossos

Una il·lustració recent que havia de tocar el tema de l'osteoporosi i allò necessari per evitar-la : sol, calci i vitamina D. M'encanten els mitjons amb sandàlies. Em recorden els estius a la costa brava i els guiris gabatxos. Estius de càmping gas, estels volant a la desembocadura del Ter i de sortides nocturnes per agafar cargols als marges de les carreteres gironines.
També us ho podeu prendre com un homenatge al pare de l'Amelie.

Càries

Una imatge molt senzilla per tocar el tema de la higiene bucal

technorati

Technorati Profile

dijous, 26 d’abril del 2007

El que no mata engreixa


A aquesta il·lustració li tinc molt de cariño. Era per la revista Gastroenterología y Hepatología Continuada (GHC) i es tractava de fer un fetge gras i llardós que complementava la seva dieta hiper rica en greixos amb un medicament que no recordo com es diu. Primer el vaig entintar amb plumilla, i el color el vaig fer a base de photoshop. La veritat és que el color em va donar més feina del que l'encàrrec es mereixia, però m'ho vaig passar teta mentre el feia.
Com sempre, ara me'l miro i li faria uns quants canvis, potser més endavant...

Por escènica

Una nova imatge per a la revista APC. En aquest cas, l'article parlava de tècniques per parlar en públic. Els autors volien que la il·lustració toqués el tema per la banda positiva, però era una idea poc interessant i atractiva, per no dir avorrida, així que li vaig donar la volta per mostrar tot allò que no s'ha de fer. El resultat final té més substància. En un principi, els adormits eren el realitat calaveres molt esquemàtiques, volia que recordessin les típiques del "Día de los Muertos", la festa tradicional que es fa a Mèxic, però a l'editorial no els va fer gaire gràcia...

dijous, 19 d’abril del 2007

Vacuzilla!


Il·lustració per a un article sobre la vacuna tetravírica contra el sarrampió, la rubeola, la parotiditis i la varicel·la. Molt "comiquero", però té la seva gràcia.

Aaaaaah...



Avui us he penjat una il·lustració que surt a la revista Anales de Pediatria Continuada del més març. Es tractava de mostrar un frotis de gola a una nena amb amigdalitis. La nena em cau simpàtica i l'escena té una mena de tensió latent que m'agrada molt. Perquè veieu d'on va partir la idea us penjo també l'esboç.

dimarts, 10 d’abril del 2007

El pallasso argentí


El didal s'estrena amb la darrera il·lustració feta per a la revista Primera Linea. És una col·laboració bimensual que acompanya sempre una secció anomenada "El primer programa de Radio en una revista", creada pel Mario Torrecillas, gran guionista, escriptor i crític de cine que vaig tenir la sort de coneixer.
He de dir que és molt interessant treballar amb en Mario, i divertit. Estrafolari, sonat i, molt sovint, genial, és d'aquells que han sabut conservar la mirada desperta i innocent davant de tot el que l'envolta. És un tòpic, però en ell va de debó. Paraula.

Clicky Web Analytics